Article publicat a l'any 2005 en la revista Nostrada de l'Agrupació Catalana de Serigrafia.
Aconseguir una qualitat d'estampació consistent damunt d'una samarreta és difícil degut a la configuració del punt o de la tela. Tenir nocions de la forma en que han estat fabricades les samarretes ajudarà als estampadors en millorar les seves compres i a minimitzar els seus problemes durant el procés d'estampació.
La samarreta blanca és de cotó o mescla de cotó i polièster. Degut a les fibres buides el cotó resta porós permetent, així, que l'aire i la humitat passi a través de la tela. Aquesta qualitat de poder respirar, és el que fa que el cotó sigui còmode i popular. Tot i que la forma en que esta teixida la tela, farà que sigui més porosa. L'absorció del cotó també millora la penetració mecànica de la tinta, en major grau, que en les fibres sintètiques. La fibra de cotó coneguda com LINT ha de ser processada vàries vegades, en la fase inicial anomenada “OPENING", per qué s'afluixin les grapes en flocs o plomalls eliminant, així, les impureses. Al mateix temps, les fibres de diferents bales de cotó es barregen, netegen i es converteixen en una “làmina"" uniforme, és, aleshores quan el “llençol" es carda per netejar-lo i depurar-lo. Les fibres separades s'alinien paral·lelament mitjançant filferro dentat, aconseguint un cap de fibres més fort i estable. Repetint l'operació del cardat es millora la qualitat del cotó. Alguns fabricants realitzen el cardat dues vegades, mentre que d'altres l'ometen per complert. Després del cardat, si es desitja, el cotó es barreja amb altres fibres sintètiques. Abans de seguir un altre procés s'obté un torçal industrial. El torçal passa per un procés d'extracció on varis flocs es combinen en un sol ramal o plomall lleugerament torçat en un gir cap a la dreta. El plomall combinat té, aleshores, entre tres i cinc polsades de diàmetre, està llest per ser filat. Hi ha diferents mètodes de centrifugat (procés previ al filat), però el mètode més corrent rep el nom de RING SPAND, que es tracte de batre per reduir el calibre del torçal, facilitant al mateix més torsió, la que permetrà reduir el torçal al diàmetre que es desitgi, Un centrifugat final obert produirà un fil més consistent. El fil va del torçal a través d'una força centrífuga. La centrifugació d'AIR JET és un altra tècnica que s'utilitza actualment en la indústria. El fil SPIND AIR JET resultant és molt rígid i no totalment acceptat per un acabat suau
Després del centrifugat el cotó està preparat per teixir-lo. És el procés en que les fibres s'interrelacionen. L'entrellaçat dels fils és diu filada. Amb llaços o vagues individuals anomenades “ballena"". Segons la seva disposició, horitzontal o vertical, constituirà la trama o ordit del teixit. La manera com s'interrelacionen les vagues determina el tipus d'acabat.
El teixit per samarretes tradicionalment es diu jersei o teixit llis, tots els llaços s'estiren en la mateixa direcció cap l'exterior del teixit en forma de tub rodó eliminant la necessitat de costura. El “punt de costella"" es produeix quan un grup de llaços surten cap l'exterior i altres cap l'interior. Quan s'utilitza el “punt de costella"" apareixen canonets als dos costats del teixit, donant.li, al teixit, molta més elasticitat. L'estil RIBBING o “punt acanalat" és habitual en colls, mànigues i parts visibles de la peça de roba. El teixit “interlok" és un gènere especial molt resistent que combina una estructura de teixit 1X1, és menys elàstic que el gènere teixit estil “costella"". Té un acabat suau als dos costats i degut a l'augment de fils i la manera de teixir més complexa els teixits en “intelock" resulten un xic menys econòmics.
Els telers circulars tipus WELFT són els utilitzats per fabricar aquests teixits (a dalt anomenats) S'alimenten les màquines amb fils dins d'uns cilindres, cadascun d'ells compta un número d'agulles a través de les quals viatge el fil quan gira el cilindre. L'agulla és controlada per una llançadora que determina l'ubicació i tipus de punt. Aquest procés produeix un gran tub de teixit que després és obert amb un tall deixant el teixit llest per tenyir i acabar. El gruix del teixit es mesura en agulles per polsada o CUT, tall. Aquesta és la part més crítica del procés, degut a que afecta tant al encongiment com a l'assentament. Els teixits de polièster que s'utilitzen a partir del 1935, són fibres sintètiques derivades del carbó, de l'aire, de l'aigua i del petroli. Els materials més comuns són l'etilè-glicol i l'àcid tereftàlic. Els dos productes són derivats del petroli. Són sotmesos als components a la pressió i premsat, i es filamenten conduint-los a traves de minúsculs porus, després s'estiren els filaments fins aconseguir la densitat desitjada del teixit. El polièster es transforma tallant els filaments en mides curtes, es centrifuguen i torsionen, obtenint el fil final. Els principals avantatges del polièster per damunt del cotó són la resistència a l'arrugat i en moltes altres, en general.
Les barreges del cotó i el polièster normalment són del 50% fins un 65% de polièster i un 35% de cotó. La barreja del fil generalment es fa prèviament al procés de centrifugat i pentinat, creant el que es diu una barreja intermèdia. El següent pas és el tintatge l'àrea més tècnica de totes, podent-se presentar defectes no visibles, provinents dels passos anteriors , afectant la qualitat per exemple, presentant impureses en el cabal de l'aigua.
Les barreges de cotó i polièster es tenyeixen en dos estancaments diferents. El material és generalment tenyit en grans estancaments que contenen tints orgànics i químics que es combinen amb les fibres mitjançant processos de calor i pressió. Les peces de roba més fosques requereixen un 35% més de tint i en processos més llarg afegint-hi, a la peça, un 20%. Les peses de roba es blanquegen amb llegiu, podent-se combinar amb d'altres variants. Després del tintatge, el teixit es pot calandrar. Aquest procés utilitza vapor per aconseguir el gruix desitjat del teixit. El gènere passa per pressió d'uns rodets compactes que permeten el rentat, l'estirament o l'encongiment .
El darrer apartat és el tall. La majoria de samarretes consten de tres peces que es tallen automàticament, en alguns casos a mà, deixant-los enllestits per cosir. Tradicionalment tenen quatre o cinc costures que són cosides a l'inrevés.
Ara que hem explicat les diferents fases de producció, tenim altres passos addicionals a considerar en relació a la mateixa peça: el pes del teixit, és determinat pel nombre de fils utilitzats i l'atapeïts o lliures que estiguin.
El fabricant indica el pes de la peça de roba, referint-se només a la talla com 28 o 32 fils per polsada, però no ens dona una veritable idea del gènere.
Font: SGIA News (U.S.A.)