Article publicat el 2006 a la revista de l'Agrupació Catalana de Serigrafia
Si vostè realitza treballs d'estampació serigràfica damunt de metalls, quasi segur utilitza tintes UV i base de dissolvents, dependent de l'aplicació i de la seva experiència. Probablement s'hagi preguntat; Quin és el tipus de tinta més adequat per cada producte i pel tipus de metall que aleshores està estampant ?. Perquè fallen en alguna ocasió les tintes UV ? Perquè una tinta convencional a base de dissolvents dona bons resultats on les tintes UV fallen ?
Aquest article ofereix respostes a aquestes preguntes, a més d'explorar i comparar l'us de les tintes UV amb les de base dissolvents en estampacions damunt de metall. Per aquest efecte, s'han de considerar els següents elements:
En primer lloc es convenient definir els mercats de revestiment en metall, que inclou les següents línies importants de productes: cartells decoratius (F-1), plaques d'identitat. Electrodomèstics i circuits impresos. Encara que la impressió de circuits pertany a la categoria de "metalls". Els seus requisits especials fan d'aquesta una especialitat de producte únic. Així, les recomanacions d'aquest article van dirigides a d'altres línies de productes.
SUBSTRATS.
Generalment quan parlem d'estampació damunt de metalls, no s'està fent referència a l'estampació directa damunt del metall en brut. Més bé es refereix a les aplicacions serigràfiques damunt metall amb revestiments (F-2) en el que s'inclouen els metalls tractats o que tenen capa protectora. Existeixen dues classes de revestiments de metalls; termoplàstics i termofraguats. El revestiment termoplàstic no pateix reacció química durant el procés de "assecat" per vaporització o fusió (calor). Recordi sempre que després del assecat, el revestiment termoplàstic no és resistent ni a les altes temperatures, ni a dissolvents agressius. Un revestiment es pot tornar a fondre al calor, o dissoldre amb un dissolvent agressiu.
El revestiment termofraguat s'eixuga mitjançant una reacció química anomenada polimerització, que s'aconsegueix al posar al forn el revestiment a altes temperatures a llargs terminis de temps. Una polimerització adequada farà que el revestiment termofraguat no es fongui i tingui excel·lent resistència als dissolvents i a les esgarrapades. Els sistemes de resines s'utilitzen pels dos tipus de revestiment. Els vinils (sistemes de sol·lució o plastisols) són termoplàstics i s'assequen per vaporització del dissolvent, quan són sistemes de sol·lució, o per fusió de calor, en el cas de plastisols) El polièster i l'acrílic són resines utilitzades en revestiments termofraguats. A l'aplicar una tinta damunt d'aquests revestiments, el termoplàstic, més suau, pot dissoldre's, mentre que el termofraguat, més dur, fa més difícil la seva adherència. (F-3). Encara que el revestiment termoplàstic te majors propietats d'adhesió i es més suau que el termofraguat, la seva resistència limitada a químics i abrasius el fa inadequat per la majoria d'aplicacions serigràfiques. Per aquest motiu, molts serigrafistes treballen amb substrats de metall termofraguats. Al comprar substrats de metall amb revestiment, s'ha d'assegurar de preguntar al subministrador, quin tipus de revestiment té el metall (acrílic, polièster, etc.) i si te afegit algun agent lliscant o d'altre surfactant que pugui dificultar l'estampació.
TINTES.
Les millors tintes utilitzades actualment per la decoració de metalls amb revestiment són les de base dissolvent. Les tintes U.V. s'utilitzen cada vegada més, encara que només representen una petita part del mercat. A que es deu?. Per poder respondre aquesta pregunta s'ha de considerar com i perquè funcionen ambdues tintes en el mercat.
TINTES A BASE DE DISSOLVENTS.
Les tintes convencionals a base de dissolvents es divideixen en dues categories, segons el seu procés de assecatge: per vaporització (a l'aire) o per reacció química al ser sotmeses al forn. En general. Les tintes assecades a l'aire són vinils, acrílics o laques; les tintes assecades són epòxids, esmalts i polièsters o acrílics modificats amb una resina polimeritzada, com melamina (Nota important: no es recomanable la resina epòxids per estampació de motius gràfics de llarga duració en exteriors). Les tintes a base de dissolvents, de assecatge a l'aire, que no experimenten reacció química, presenten poca o cap resistència als dissolvents, benzines o solucions de neteja molt fortes. Al comparar-les amb una pel·lícula de tinta secada al forn o de reacció química, la superfície de la pel·lícula de tinta assecada a l'aire és més suau i susceptible a les ratllades. Si les pel·lícules de tinta més suaus no s'assequen adequadament, també poden resultar en un bloqueig, i com el metall és de per si pesat, aquest bloqueig pot ocasionar que la tinta s'enganxi a d'altre suport a les piles. La majoria de les tintes assecades a l'aire tindran bona flexibilitat, i una duració en exterior bastant acceptable. Les epòxids, les acríliques o les polièster, de reacció química han de ser assecades a altes temperatures, en general, durant llarg temps (veure taula 1). Les pel·lícules de tinta resultants són molt dures i més resistents als dissolvents, benzines o solucions per la neteja, ratllades i desgast. Aquestes tintes "al forn" tendeixen a ésser menys flexibles que les tintes assecades a l'aire i, per això són més apropiades per gravar o moletejar.
TINTES U.V.
L'assecatge de les tintes U.V. impliquen dues classes de processos químics: catiònic i de radials lliures. El procés se assecatge catòdic parteix de resines epòxids i és lent per assecar. Els sistemes de radials lliures parteix de polímers acrilats com polièsters, són més tradicionals, i de assecatge més ràpid, a més a més de tenir llarga duració en exteriors, dependent de la fórmula. Ambdós processos, el catiònic i el de radicals lliures poden produir pel·lícules de tinta dures amb propietats químiques, de desgast i de flexibilitat símils a les de les tintes a base de dissolvents.
PARÀMETRES DE RENDIMENT
La tinta per serigrafia ha de tenir certes propietats per satisfer el requeriment de l'estampació en metall amb revestiment, La tinta ha d'ésser una pel·lícula ferma resistent al desgast, bloqueig i als dissolvents. A més, ha de ser el suficientment flexible per ajustar-se als requeriments de encunyat, gravat i doblat. Per les estampacions gràfiques d'interiors, l'ús de les expoxis i d'altres resines és apropiat. Quan la resistència als dissolvents no es crítica, les tintes de assecatge a l'aire són suficients. En casos en que la resistència als dissolvents i durabilitat en exteriors són necessàries, las tintes sotmeses al forn convencionalment i las U.V. de radicals lliures són més recomanades d'utilitzar.
El paràmetre més important és que la pel·lícula de tinta s'adhereixi de forma correcta una vegada estigui assecada. Algunes ho fan i d'altres no. Perquè ?
.......continuarà
